La historia

Alcoi, l'any 1568, era molt més xicotet, que la ciutat que hui dia coneixem. Tan xicotet, que no teníem ni ponts, perquè no ens feien falta. L'Alcoi d'aqueix segle XVI s'estenia des de l'actual carrer Alcassares  i la placeta de la Mare de Déu fins al carrer Ambaixador Irles, d'una banda; i per un altre, pujant pel carrer Major i Sant Tomàs, fins al carrer Sant Nicolau i la seua paral·lela, el carrer San Francesc.

En aquells anys, la Casa de la Vila, hui diem ajuntament, estava en el que actualment és el Museu Arqueològic Camilo Visedo en la placeta del Carbó i la parròquia de la vila dedicada a Santa María, estava en la placeta de la Mare de Déu.

En el moment dels fets que anem a memorar, era Justícia Major Roch Aiz y Jurats: Miquel Llidó, Jaume Soler Pons y Tomás Jordá.

El coneixement del que va ocórrer l'any 1568, respecte al Robatori i Troballa del Santíssim Sagrament i altres objectes de l'església parroquial ha sigut transmés no sols per tradició oral, també per dos actes notarials i per les notícies tretes de diversos documents dels nostres Arxius Municipals i Notarials. 

El dijous 29 de gener de 1568 a la vesprada, Joan Prats, d'ofici tundidor de draps i natural de França, encara que ja portava anys a Alcoi, va entrar en la parròquia situada en la placeta de la Mare de Déu i aprofitant que no hi havia ningú va obrir el sagrari i es va apoderar d'una capseta de plata que contenia unes quaranta Formes Consagrades, així com el reliquiari i la custòdia. 

Amb el que havia robat va eixir del temple i quan Joan Prats va arribar a la seua casa, aprofitant que la seua esposa, Ángela Vañó estava a casa d'una veïna, va amagar la capseta de plata, després d'haver-se menjat les Formes que contenia, juntament amb la resta de les coses robades embolicades amb un drap, en un clot en l'estable de la seua casa, encara que es va deixar fora l'escudella de la custòdia, que després va ocultar en un altre lloc de l'estable, però sense enterrar-la.

L'endemà, divendres 30 de gener el sacerdot mossén Miquel Soler, va entrar en el temple a resar, i estant davant del sagrari, va veure que el crucifix no estava en el seu lloc, li havia caigut a Joan Prats quan va robar els objectes sagrats. Preocupat, mossén Miquel va obrir el sagrari i va descobrir que havien robat, no sols els objectes sagrats, sinó les formes consagrades que contenia la capseta de plata.

Mossén Miquel i el sagristà van fer sonar les campanes i van eixir a la plaça cridant: “Busqueu al Senyor de tot lo món que ens el han robat del sagrari”. La gent, apesarada pel succés, va acudir a la crida i es va posar a buscar el robat per tota la vila i fins i tot per viles veïnes. Fins a les autoritats van oferir una recompensa de trenta lliures, per a l'època era molts diners, a qui trobara el robat i capturara al lladre.

Entre la gent creixia la sospita que Joan Prat era l'autor del robatori, de manera que el dissabte 31 de gener, el Justícia Major (seria l'equivalent del que anomenem alcalde) Roch Aíz, va donar ordre de registrar la casa de Prats. El registre es va fer sense trobar res sospitós, però al llarg del dia un llaurador de nom Joan Esteve va sol·licitar al Justícia Major fer un nou registre.

Quan Joan Esteve, a colp d'aixada registrava l'estable, va trobar entre el fem l'escudella de la custòdia. Amb renovades esperances, sota la supervisió del Justícia Major, Joan Esteve va continuar buscant fins que va trobar tot el robat. Als crits d'alegria per la Troballa va acudir fra Nicolau Moltó que va recollir la capseta de plata, en la qual miraculosament encara quedaven  tres formes consagrades. Fra Nicolau a coll dels fidels enfervorits va retornar el Santíssim a la parròquia.

Joan Prats va ser interrogat i va confessar ser l'autor del robatori, encara que no comprenia com havien quedat tres formes quan estava segur que se les havia menjades totes. El procés, que va ser portat per l'advocat Jaume Margarit, va considerar a Joan Prats culpable i, segons els principis jurídics de l'època, condemnat a mort pel seu sacríleg robatori.

Un any després del Robatori i Troballa, concretament el 6 de gener de 1569, els consellers de la vila d'Alcoi, en nom de tots els alcoians “presents i futurs”, van votar i van prometre a Déu celebrar el 31 de gener per tots els anys una festa solemne en honor i glòria del Santíssim Sagrament de l'Eucaristia. Així doncs, des d'aqueix any fins a l'actualitat els alcoians continuem celebrant la festa del Robatori i Troballa i la miraculosa intervenció, segons la tradició i el registre notarial, del Jesuset del Miracle.

Unida als fets del Robatori i Troballa del Santíssim Sagrament, es troba la miraculosa intervenció del Jesuset del Miracle, que és el patró de la infància alcoiana. Segons l'acta de 1627, aquesta imatge del Jesuset era propietat d'una vídua de nom María Miralles i que tenia el braç dret enlaire amb dos dits cap amunt, amb les cames rectes i sense estar encorbat.

Després de la Troballa van veure que aqueixa imatge del Jesuset tenia la cama doblegada i estava encorbat, amb el braç i els dos dits cap a baix, assenyalant el lloc de l'estable en què estaven amagats els objectes religiosos amb les sagrades formes. Quan la casa de Joan Prats es va transformar a l'església del Sant Sepulcre, la vídua Miralles va donar la imatge del Jesuset a aquesta església, on continua venerant-se hui en dia en la seua pròpia capella.

Tres mesos després de la Troballa, es va ordenar netejar i reparar l'antic estable per a poder ser utilitzat com a capella. Per a això es va comprar la casa que pertanyia a María  Miralles (la propietària del Jesuset del Miracle) i que aquesta tenia llogada a Joan Prats. Però el desig d'Alcoi no era tindre una simple capella, sinó construir un sumptuós temple per a commemorar la miraculosa Troballa del Santíssim Sagrament.

No era fàcil aconseguir els diners per a realitzar l'obra, però el fervor dels alcoians el va aconseguir, posant-lo sota l'advocació de Sant Sepulcre. Aquest nom es deu al fet que així com Crist va estar tres dies en el sepulcre abans de ressuscitar, així les sagrades formes van estar enterrades tres dies, abans de la seua Troballa. Finalment al gener de 1596, l'arquebisbe de València sant Joan de Ribera va beneir la primera pedra de l'actual temple del Sant Sepulcre i del Monestir de les Agustines Descalces.

L'arquebisbe sant Joan de Ribera volia que hi haguera un monestir de monges que estigueren en adoració del Santíssim Sagrament. Es va posar en contacte amb santa Teresa de Jesús, perquè manara religioses de la seua ordre, però la mort de la santa va impedir l'acord. Va ser el propi sant Juan de Ribera qui va fundar l'ordre sota el nom d'Agustines Descalces, perquè seguien la regla de sant Agustí i les constitucions de santa Teresa.

El 18 de desembre de 1597 arribava a Alcoi un grup de set monges, de les quals era priora (superiora) sor Dorotea de la Creu. Així començava la unió de les Agustines Descalces, amb el Sant Sepulcre i amb el Jesuset del Miracle. Unió que ha durat fins a febrer de 2013 en què, per decisió de l'arquebisbe de València, don Carlos Osoro, les monges van ser traslladades al convent de Benigànim, sent sor Pilar Coderch l'última priora de l'orde a Alcoi.

Uns anys de transició després de les Agustines Descalces en els quals les Carmelitas Mensajeras van cuidar del Jesuset fins a l'arribada de la comunitat de religioses actual que pertany a la congregació del Verb Encarnat i són les Servidores del Senyor.

En fi, aquesta és la història del Jesuset de Miracle i la seua vinculació en la Troballa de les Sagrades Formes aquell gener de 1568 a Alcoi.

Les actes notarials confirmen el succés però és la fe dels alcoians la que ha fet possible que durant més de 450 anys es continue commemorant i celebrant aquest miraculós succés.

És la celebració més antiga d'Alcoi després de les festes de Moros i Cristians.

És entranyable, és senzilla i està plena d'espiritualitat.

Així us ho he comptat jo, Jorge Ponsoda President, a dia de hui, de l'Associació del Jesuset del Miracle.

Que ell ens  acompanye sempre i vetle pel nostre benestar i felicitat.